Quan la literatura esdevé un reencontre amb l'ànima perduda.

Feia temps que volia ampliar la meva biblioteca amb un àlbum que va recomanar-me la Cecília del Librerío de la Plata tan bon punt va sortir al món: 'L'ànima perduda' de Joanna Concejo i Olga Tokarczuk, un llibre de gran subtilitat i bellesa que ha arribat al nostre país de la mà de l'editorial Thule, fet gens estrany si tenim en compte els tresors que guarda en el seu catàleg.

*Les imatges han estat extretes de la web de Thule i de bancs d'imatges públics d'internet.

Joanna Concejo (Slupsk, Polònia 1971) és una il·lustradora de gran delicadesa que treballa amb llapis de color i grafits, per a aquest llibre ha utilitzat papers reciclats d'un quadern antic de comptabilitat. Les seves obres són minucioses alhora que mantenen un imaginari ple d'imatges originals amb una engruna d'onirisme mig disfressat de seriositat. Recomano molt endinsar-se en el seu blog on es pot anar seguint el seu procés de treball i les seves novetats editorials.

Olga Tokarczuk (Sulechów, Polònia 1962) és escriptora, poeta i assagista guardonada amb el Premi Nobel 2018. Aquest fet, que gairebé coincideix amb la publicació de 'L'ànima perduda', possibilita que l'àlbum es trobi viatjant per tot el món, tot i que cal remarcar que ell tot sol es guanya el caliu rebut.

Les guardes d'aspecte envellit en què algú ha oblidat el dibuix d'una antiga ciutat ja ens avisa de la melodia que impregnarà la història; una música nostàlgica, semblant al suau record de l'olor d'un bar humil, una música que pertany a un altre temps, a una altra dimensió i que intuïm com un suau murmuri de fons que acompanya una vida.

És en girar pàgina que ens sorprenem davant l'estesa blanca, la perspectiva d'ocell que ens converteix en petites figuretes. Aquí només els infants s'uneixen en el joc, col·locats just en l'espai oposat de la pàgina en què el protagonista, sol, dibuixa una línia recta i obstinada amb els seus passos, tan diferent dels giravolts dels patins dels nens i les nenes als quals gairebé sentim riure des d'on som. Des del principi Concejo ens explica el pacte narratiu: aquí la història manté sempre un doble espai temporal que es correspon a l'ordre de la lectura occidental; ràpidament queden enrere les pàgines de l'esquerra, mentre que el present ens atrapa per més temps al desllisar els ulls a la dreta. El joc de tempos està servit aprofitant la naturalitat del llibre com a objecte.

Tres línies ens assenyalen allò que no volem veure, diuen:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món és ple de gent que corre atrafegada, suauda i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard...

És amb aquestes paraules que la il·lustradora aprofita per parlar-nos amb més insistència a través d'un zoom que ens apropa als infants, als seus trineus i ninots de neu, per esborrar-ho tot en un contínuum que pertany al mateix dibuix i alhora expressa un canvi; és aquí on habiten el present, el passat i el futur a la vegada units per un mateix espai. A la dreta observem un petit toc vermell que gairebé pot passar-nos desapercebuts, el que sembla una poma en mig del no-res és sostinguda més endavant per una figura lleugerament esbossada, allunyada entre arbres i amb un maletí. Què és el que recollim dels llocs on hem sigut feliços?, sembla preguntar-nos. A la banda esquerra hi reconeixem l'afecte que l'hivern desperta a la infantesa i que contrasta amb la soledat del terra sense passes ni camins comuns, on la figura que sosté la poma sembla reprendre la seva marxa, cada cop més i més lluny.

Aquest és el preàmbul que serveix d'avantsala alhora que ens demana aturar-nos a mirar, predisposant-nos a la lectura i al plaer d'observar i de formar part amb tot el nostre ésser d'allò que tenim davant. Els tempos escollits no són casuals i doten d'una coherència enginyosa i subtil a tota l'obra, en el ritme i en el soroll de les paraules que queden silenciades en la resta de l'àlbum, coincidint amb tot el temps que el protagonista també resta mut davant el món.

La distribució de l'àlbum és curiosa, si bé no és gaire comú trobar-nos amb preàmbuls il·lustrats que ens allarguin la mà per entrar, tampoc ho és que el cos del text es divideixi tan sols en quatre parts: les escasses línies a tall de petit pròleg o advertència, una pàgina sencera que ens introdueix al relat un cop hem transitat el seu paisatge, el moment precís en què es resol el motiu de la història i un petit paràgraf de gran bellesa que ens permet el viatge de retorn. 

Olga Tokarczuk ens explica la situació d'un home que de tant treballar ràpida i mecànicament ha deixat enrere la seva ànima fins que en un dels seus viatges sent que no pot respirar i oblida on és, el motiu de per què és allí, i fins i tot el seu nom. Les confusions en el nom propi tampoc són gratuïtes; podria ser qualsevol, podria ser tothom, podria no ser ningú i podria, fins i tot, ser totes aquelles persones que abans que ell ja van haver d'enfrontar-se a la pèrdua de l'ànima. Aterrit, busca refugi en les paraules d'una sàvia metgessa que li recepta l'espera. És així com el protagonista troba una caseta apartada i, durant anys, no fa res més que seure en una cadira a esperar.

En girar pàgina ens trobem amb el paper setinat que funciona com a impàs en dues ocasions claus: en la recerca i la trobada de la nova llar on descobrirà la lentitud, la paciència i la introspecció i, més endavant, quan per fi arriba l'ànima perduda.

Durant la dilatació temporal els ulls lectors segueixen d'aprop l'ànima i la nova vida de l'home a la vegada, són els detalls els que creen un diàleg i ens duen a conèixer al protagonista. La revelació d'alguns instants del seu passat o de la seva memòria es materialitzen en petits canvis, gairebé imperceptibles, en el modest escenari que ara és la seva vida: una taula i unes cadires que parlen en silenci i interpel·len al i la lectora en tot moment. El creixement d'una planta com a símbol d'un procés de gran lentitud i bellesa, la necessitat de començar a recordar als altres penjant algunes fotografies, servint el té per a tothom, rellegint velles cartes... fins que els camins del temps coincideixen en un mateix camí últim i cos i ànima poden fondre's feliçment per sempre més.

L'explosió de color del reencontre, la reconciliació adulta amb el nen interior i l'últim detall del guant que acaba de lligar tota la narració visual ens deixa amb un regust dolç, assossegat i alliberador i, més encara, amb la sensació que, a través de les seves pàgines hem retrobat, veritablement, la nostra ànima.

Si bé el text és una delícia, el pes de la intel·ligència d'aquesta proposta recau en una solució gràfica meravellosa però que vol passar desapercebuda, d'aquesta manera una obra d'alt contingut filosòfic és exposada amb humilitat, just el que era suficient i necessari i que dota al llibre d'un equilibri perfecte.

Més que recomanable per a totes les edats, una oda a la lentitud, a la meditació, la serenitat i la necessitat de tornar al nostre nucli.