Contes de Meravelles (I): Transformar els contes de fades? Compte!

 Aquest és el primer article d'una sèrie de reflexions al voltant de la narració oral i els contes de fades, un dels temes en què em trobo aprofundint actualment. He optat per incloure imatges d'alguns dels llibres que recopilen relats de tradició oral, molts d'ells de la biblioteca popular de Siruela a la que recomano tafanejar.

Quan parlem de contes de fades moltes vegades s'arrufa el nas. Són moltes les reticències que es teixeixen al seu voltant i que fan que moltxs adultxs no es sentin còmodes duent aquestes històries als seus fills i filles. En l'actualitat existeixen milers de propostes editorials que adapten amb més o menys gust i responsabilitat els contes populars més coneguts. En aquestes actualitzacions sovint hi ha canvis de rol, històries d'extensió per justificar la maldat d'algun dels personatges, referències intertextuals, jocs, humor... i també moltes vegades un edulcorament latent que pretén estalviar crueltat i dolor als infants més petits, o bé convertir la història en quelcom políticament correcta segons els valors actuals. Per altra banda, i en resposta a aquesta sobre-tergiversació de la literatura popular són moltxs els/les estudiosxs i professionals del sector que defensen la puresa d'aquestes històries, sense cap mena de variacions. La pregunta és: hi ha un punt mig? És possible versionar un conte de fades sense ferir la seva essència?

Els contes de fades o contes de meravelles són aquells relats majoritàriament nascuts de la tradició oral que es desenvolupen per mitjà de símbols arquetípics i estructures narratives característiques i responen a les qüestions més essencials i ocultes de l'ésser humà. Aquestes històries no són primitives d'Europa sinó que les trobem arreu del món paral·lelament.

Una pinzellada sobre la importància dels contes de fades

Els contes populars són un dels aspectes culturals més enigmàtics: en totes les cultures, hagin tingut contacte o no entre elles en períodes de temps determinats, apareixen certes narracions que tot i vestides amb diferents robes guarden similituds essencials. És així com la història de la Ventafocs pot aparèixer en molts indrets del món, les versions seran distintes però si les nuem podrem reconèixer el mateix sentit en totes elles. D'això en diem 'nucli' o 'motiu'.

Aquestes aparents "casualitats" denoten que els contes de meravelles no corresponen a sabers particulars, sinó a una saviesa ancestral, que transcendeix tota cultura i context sociohistòric i que uneix a tots els éssers humans i la natura.

Dinorah Arrillaga explica en les seves ponències com els contes populars pertanyen al món del subconscient, i ens connecten a ell a través de símbols esotèrics als quals accedim d'una manera sensorial i intuïtiva, que escapa de la raó, i ens condueix per les diferents capes del nostre ser. El relat es converteix, doncs, en una aventura en què és necessari travessar els perills i misteris del bosc per tornar triomfants al lloc de partida i, des d'allà, poder construir un regne propi. Tots els contes de meravelles, en el fons, són contes referents al nostra interior a la vegada que expliciten molts dels funcionaments del món exterior. A mi m'agrada dir que no són històries amb un missatge per a la vida, sinó que són la vida mateixa; amb cada relat ens endinsem més i més en la profunditat del nostre ésser.

La persecució: desfent estigmes

És curiós com aquesta literatura ha estat sempre perseguida al llarg del temps, no és nou el sentiment de rebuig que provoca tot i que en varien els motius. Aquesta persecució és la prova de la seva singularitat, de la por a les veritats ocultes i a la transmissió de sabers que ens transcendeixen en el temps i l'espai.

A continuació exposo alguns dels estigmes actuals que pateix la tradició oral:

Misogínia i perpetuació de l'amor romàntic: Segurament aquest és el tema que més neguit ens crea actualment al parlar de 'conte de fades'. La idea que aquests relats mantenen les estructures de "príncep salva a la princesa" és molt freqüent. Tanmateix és una valoració que, en primer lloc, està contaminada per les versions de Disney que disten molt dels relats originals i que, a més a més, només donen veu a una part molt petita de tot el llegat de contes meravellosos. Existeixen nombroses històries sobre princeses viatgeres, protagonistes femenines actives i valentes que també han d'endinsar-se al bosc tenebrós i, més d'una vegada, salvar prínceps (vegem La Dama y el León on, per cert, és una altra princesa convertida en drac la que està a punt de matar al príncep), el que ens fa pensar que potser aquest no és un problema de la literatura sinó més aviat de com es van destriar posteriorment els relats, visibilitzant-ne alguns fins a l'extenuació i oblidant tots els altres. 

Disney no va ser el primer sistema de tergiversació dels contes populars, ja en les transcripcions i compilacions de Perrault o els Germans Grimm existeixen modificacions per adaptar-se a contextos concrets de l'època. Un dels casos més curiosos és la Caputxeta Vermella en què s'han trobat relats anteriors a les recopilacions que mostren una Caputxeta capaç d'escapar-se del llop pel seu propi peu sense necessitat de la figura del caçador.

Per altra banda, els contes de meravelles no demanen una lectura literal, tot en elles és arquetípic i té molt a veure amb allò que sentim però no podem explicar. Els infants estan molt més connectats que nosaltres a aquestes percepcions que entenen i integren de manera espontània. Som nosaltres, com a adults d'aquest moment històric tan 'racional' (en què sembla que haguem desterrat les percepcions més intuïtives), qui neguitegem. Els personatges són elements simbòlics que corresponen a diferents facetes de l'ésser humà, és a dir, tant el príncep com la princesa, la madrastra, el follet, el drac o un mag tenebrós, formen part del nostre interior (i de l'interior de l'ésser humà), són peces que actuen de mirall de les nostres obscuritats i clarianes, no corresponen a sistemes separats i no poden ser llegides de la mateixa manera en què llegim altres personatges literaris. 

Crueltat: Una altra queixa molt típica és la crueltat i la violència que apareixen en molts dels relats. Moltes vegades, per voler estalviar allò que com a adultxs creiem que pot esdevenir un trauma o un patiment als infants, eliminem els aspectes més foscos de les històries. Aquesta supressió fa que els i les lectores no puguin transitar en un espai segur - com és la literatura - emocions i sensacions tan complexes, i els deixa orfes de la possibilitat d'experimentar-les sense prendre mal. L'edulcorament també impossibilita la identificació d'aquestes forces en el seu interior, no només castrant-les sinó estigmatitzant-les com a quelcom que no hauria d'existir. Ens agradi o no, l'ésser humà - com qualsevol altre ésser viu i com a la naturalesa en general - guarda en el seu nucli tota la violència i la bondat del món. El fet de no voler que els infants s'hi apropin denota una desconfiança en l'infant, quan sovint són ellxs mateixxs els qui, si no els deixem entrar en contacte amb aquests aspectes a través de les històries, inventen certa crueltat i violència en els seus propis jocs o narracions ja que els és necessari. 

Els contes de fades contenen violència, però també grans dosis de bondat, d'amor i d'unió amb els elements de la natura, creant un ecosistema complet i, el més important, on sempre en resultem victoriosxs. Aquest triomf final és imprescindible: per molt dur que sigui el camí, si es transita i s'aprèn de les seves proves i de tots els elements que en ell hi trobem, sempre vencerem les pors i les dificultats per convertir-nos en persones íntegres. En aquest sentit ofereixen un bàlsam, una esperança i la força suficient per viure; ens commouen amb les pors més profundes (per exemple, l'abandó dels pares en Hansel i Grethel) però ens recompensen amb un aprenentatge que ens condueix a la victòria (és la pròpia Grethel qui els salva de la bruixa a través de la intel·ligència!).

Monarquia: Pel que fa a l'aparició de reis i reines, prínceps, princeses i castells, tot aquest imaginari que ara els adultxs relacionem amb la monarquia, també forma part d'un sistema de símbols que no busquen ser llegits literalment. Sovint els regnes fan referència al propi regne interior o a la possibilitat de crear una vida (un regne) separada dels nostres pares i mares, és a dir, una assumpció de la independència. Ser el rei o la reina pot significar moltes coses que de nou no es veuen en contraposició al o la camperola, sinó que ambdues figures formen part de la mateixa unitat. Per dir-ho d'una altra manera, la càrrega de significat interior és més àmplia que no pas la seva referència literal.

Canons de bellesa: Tal com diu Sergio Lairla en un conte de fades és important que els cabells siguin rossos com l'or o negres com l'atzabeja, que les sabates siguin de plata i el vestit de pedres precioses. Tots aquests elements no tenen tant que veure amb el luxe i la pompositat amb què ara els relacionem, sinó que més aviat van de la mà de la bellesa que ens ofereix la natura, amb les seves pedres precioses i els seus colors meravellosos. Aquestes històries també estan poblades de materials com la fusta, la farina, la sal, els metalls precioses, l'aigua o el vent, elements primaris molt simbòlics que ens remeten a l'origen i a una connexió total amb la natura. 

La joventut i la bellesa dels relats no és canònica perquè en la seva majoria no és descriptiva. Us convido a llegir les històries dels Germans Grimm on no apareixen conceptes relacionats amb el pes ni l'alçada i on els colors de cabells, ulls i pell són prou variats. Els termes 'bonic/a', 'bell/a' etc. poden ser entomats també com a referències a l'interior i no només al físic del personatge. És més aviat en il·lustrar aquestes històries que se les dota d'un aspecte molt concret que ha calat a fons en l'imaginari col·lectiu i que fa que el traslladem a les narracions inclús quan no s'expliquen amb un suport físic.

Massa moralistes: Tornant a la qüestió de l'apropiació de les històries per part de Disney o les modificacions de Perrault i Grimm trobem que, si bé en alguns moments històrics s'ha optat per mastegar el significat dels contes de fades (fins i tot escrivint una cloenda amb la moralina), aquest ha aparegut molt de temps després i no forma part del conte popular sinó de la necessitat de fer-lo encaixar a la realitat social de l'època. Els relats meravellosos no són moralistes: tot és símbol, tot són fils que ens condueixen a nosaltres mateixos, no se'ns diu com hem de ser ni com hem de superar les dificultats, tot i que poden contenir certs avisos subtils dels perills i les bondats del món només ens mostren elements que nosaltres podem convertir en allò que necessitem. Fer-ne una lectura reduccionista on només ens quedem amb un missatge únic - que normalment ens han etzibat de petits - fa que el relat perdi tots els seus matisos i la seva profunditat. Un conte de fades no vol ser desgranat pel seu narrador o narradora, hem de poder garantir que cada espectador/a tingui la possibilitat de viure el conte des del moment en què es troba i pugui tornar a ell tantes vegades com desitgi.

Context massa allunyat de l'actualitat: Són moltes les versions de contes actuals que traslladen la història principal a ciutats o hi incorporen elements tecnològics amb la idea d'apropar-se als infants d'avui dia. Personalment crec que aquesta no és la funció del conte de fades i que per a aquesta finalitat ja tenim un gran sortit d'àlbums actuals en què els infants veuen representada la seva realitat constantment. Com a éssers vius, com a animals, necessitem preservar la nostra relació amb la natura, amb els boscos, amb les bèsties i tots els elements ancestrals, antics, que han passat de generació en generació i que tenim integrats a la pell encara que sovint hi restem massa desconnectats. En els contes de meravelles tot té un sentit, res és atzarós i el context en què es desenvolupen tampoc ho és, ja que interpel·la, de nou, a les profunditats d'allò que ens nodreix, el lloc al qual pertanyem.

Mantenir vius els contes: versionar sense tergiversar

Malgrat desfer els estigmes al voltant dels contes populars, el cert és que molts dels relats que han arribat fins a nosaltres (i que continuen sent els més accessibles) estan carregats de revestiments contextuals dels autors de les recopilacions i pertanyen a una realitat molt concreta que possiblement trobem obsoleta o no volem perpetuar.

En primer lloc és important identificar que aquests revestiments no són el conte, sinó que pertanyen a unes necessitats determinades d'un moment determinat, i que en tot cas la crítica no hauria de destinar-se al relat, sinó a les persones o contextos que van adaptar-lo als seus interessos. En segon lloc cal recordar que la característica principal de l'oralitat és, precisament, les petites variacions que s'efectuen en la seva explicació de boca en boca, de persona a persona i de casa a casa. En un ecosistema petit, com pot ser un veïnatge, les variacions d'aquests relats seran mínimes i correspondran a preferències personals o familiars per determinats fets simbòlics o escenes, la qual cosa fa que el conte segueixi viu i estigui al servei de la persona. Els canvis de valors més bruscos es produeixen en el moment on es posen per escrits des les institucions i s'estandarditzen, la qual cosa no significa que no puguin seguir explicant-se les variacions del poble.

Ambdós sistemes col·laboren en mantenir els contes populars vius i en moviment, però és molt fina la línia de la versió amb la tergiversació. Personalment penso que és necessari seguir oferint les nostres pròpies versions, seguir creant petites variacions que els corresponen en la seva característica oral i que ens ajuden a sentir-nos més còmodes i autèntics en explicar-los. Tanmateix s'ha de tenir molt de compte i conèixer bé les històries per poder preservar la seva potència i no caure en la destil·lació o la superficialitat.

Una solució seria explicar només aquells contes que ens fan sentir còmodes, de manera que puguem explicar-los tal com els hem trobat sense angoixa. Considero que és molt important que cada persona que vulgui narrar històries tingui la seva pròpia recopilació de relats que, per alguna raó, connecten profundament amb ell/a. Són aquests els que hem d'explicar, perquè en ells trobarem les nostres veus més autèntiques, sense que això vulgui dir que no puguem seguir indagant o oferint de tant en tant històries que potser no són tan essencials per nosaltres però que sí que ho poden ser per qui ens escolta.

Si el que ens molesta és la misogínia o la moralina una opció és buscar aquells relats originaris en què les noies tenen un paper actiu. A vegades no cal inventar ni tergiversar res perquè els mateixos contes en la seva font més primària ja disten molt del didactisme i sexisme de versions posteriors.

Però així i tot, pot passar que un conte que ens ressona molt tingui aspectes que, per la compilació escollida, no ens acabin de fer el pes o, inclús, ens agradaria incloure algunes variacions que anessin més d'acord amb els nostres valors. Si estem decidits/des a efectuar modificacions, caldria conèixer molt bé el conte i els seus símbols (i a vegades no és ni tan senzill ni tan obvi com pot semblar) per tal de no simplificar-lo ni eliminar aspectes troncals del relat. El nucli i el motiu de la història haurien de quedar intactes per preservar-ne la potència simbòlica. Saber distingir entre elements contextuals que han estat inclosos i modificats segons les necessitats socioculturals de moments determinats i els elements simbòlics que conformen la veritable essència de la història és tot un art que demana molta sensibilitat.

D'aquesta manera podríem preguntar-nos: és essencial el gènere del personatge en aquesta història? o... Quines són veritablement les forces que es contraposen? La unió dels personatges implicats moltes vegades és imprescindible per oferir un tancament rodó i donar sentit a tot el relat, però... cal que sigui a través d'un casament heterosexual? No cal inventar grans coses, ni afegir llargs paràgrafs, ni elaborar contes expressament pensats per tractar la diversitat o altres aspectes latents avui dia, a vegades amb un simple detall és suficient perquè un vincle típicament heterosexual pugui esdevenir homosexual o un valent príncep pugui ser també una valenta princesa o no en coneguem el gènere. No ens calen construir històries rocambolesques, es tracta més aviat d'un petitíssim canvi quan estem segurxs que no modifiquem cap capa de profunditat que ens ofereix el conte quan el nuem. Si ens segueix incomodant que sovint només es ressalti la paraula 'bellesa' podem afegir la intel·ligència sense necessitat d'explicitar res més, si això ens fa sentir millor.

Tot el que modifiquem o versionem hauria de ser curós, petit, estar integrat i no esdevenir l'estrip d'una història que guarda molts segles de saviesa a les seves espatlles, molta més de la que ni tu ni jo podrem aspirar. Fer-les nostres i respectuoses amb els valors en què volem sustentar el nostre món però des de la humilitat és tot un repte necessari per rebifar-les, estimar-les i seguir transmetent quelcom tan important com el teixit humà que ens bressola.

I amb totes les propostes editorials que parteixen de contes populars amb grans modificacions... què en fem?

Les obres basades en contes populars però massa tergiversades per poder considerar-ne una versió s'haurien de llegir com a obres literàries independents, com qualsevol altre àlbum o llibre il·lustrat. El més primordial és que els infants que hi entrin en contacte coneguin abans les històries originals de les quals parteix, no només per poder fer-ne una lectura intertextual més interessant i rica, sinó perquè és important que pugui saber que aquella Caputxeta Verda no és la veritable. Em sembla que cap d'aquestes adaptacions poden aconseguir el grau de subtilesa i profunditat del conte oral, sovint perquè perden els seus trets simbòlics i s'allunyen de la intuïció per entrar a una superfície literal més vigent i acostumada als ritmes d'interpretació actuals. Els infants necessiten abans tenir integrats els contes de fades per poder comprendre quin joc proposa l'autor o autora de les tergiversacions, per poder riure o plorar amb ell, però sent conscient del seu caràcter paròdic.

A les llibreries podem trobar adaptacions meravelloses i molt ben pensades dels contes de meravelles que ens fan gaudir i que són veritables obres d'art o reinterpretacions enginyoses i de moltíssima qualitat literària. Però el que trobem en un veritable conte de fades és, senzillament, quelcom diferent i irrepetible. És per això que ambdués propostes s'haurien de llegir des de posicions ben diferents.

Algunes de les adaptacions o reinterpretacions d'artistes que recomano: 'La Caputxeta Vermella' amb fotografies de Sarah Moon, 'La Ventafocs' amb il·lustracions de Roberto Innocenti, els llibres d'artista de la Warja Lavater, 'Cuentos en verso para niños perversos' de Roald Dahl, 'Akazukin' de Yukari Miyagi, les versions de La Caputxeta o La Ventafocs de l'artista Kveta Pacovská... i incorporo en aquesta selecció també a 'El Petit Polzet' amb fotografies de Pere Formiguera. També us deixo aquest link amb més versions del conte de La Caputxeta (click).

Autoria: Mònica C. Vidal